Deconstrucció social: Parlamentarisme versus democràcia

RAMON PUIG

Per què els polítics i el poble confonen democràcia amb parlamentarisme? Per què fa més d’un segle que la funció dels docents, en tots els nivells són instrument de propaganda ideològica del seu patró, l’Estat. De magnificar la democràcia grega, que al voltant de l’Àgora fornia un mercat de compra i venda de vots a cada convocatòria, s’ha passat a esborrar de la història medieval l’existència dels Consells Oberts, organització rural de presa de decisions horitzontal i assembleària en la qual hi participaven homes i dones amb igualtat de paraula i vot.

L’aparell ideològic educatiu ha triturat el cervell, des de primària, amb la fal·làcia de la revolució liberal com a portadora de la il·lustració “progrés i modernitat·” contra “l’obscurantisme, la ignorància i la misèria” del món rural. La primera Constitució, 1812, introduí el miraculós dret dels industrials liberals a formar part de les decisions a les Corts. Tanmateix, només assolir el poder el 1837, oblidaren les promeses i interpretaren les lleis “progressistes” en interès propi.

La participació parlamentària quedà limitada als que superaven una determinada quota contributiva que reduí el dret de vot al 2 % de la població. El 1891 s’aprovà el sufragi universal masculí, immediatament neutralitzat per la conjunció conservadors-liberals que acordava els candidats abans de convocar eleccions, posteriorment manipulades pel ministeri de Governació per ajustar-ne els resultats.

Durant la II República, la majoria de població va cedir als partits polítics el dret a decidir sobre els seus interessos econòmics i socials, però el sector provinent del món rural encara tenia presents els valors comunitaris dels seus avantpassats i optà per mantenir oposició activa en pro d’un projecte democràtic basat en l’assemblearisme social i municipal. Més que contraposició entre republicans i monàrquics, dreta i esquerra, la clau per entendre les causes de la guerra civil es troba en la confrontació entre la democràcia del poble i el parlamentarisme dels polítics.

Seria complex d’explicar com és de fàcil maquillar els resultats electorals a voluntat dels poders establerts amb els mitjans tecnològics actuals. La victòria de Trump va ser una excepció o la confirmació d’una regla? Les campanyes d’intenció del vot poden condicionar però no garantir la “distribució” dels escons al gust dels poders fàctics, als quals els costa, cada vegada més, fabricar partits creïbles electoralment i servidors eficaços dels seus interessos.

Els parlamentarisme permet votar, però no cessar. És un dictadura partitocràtica destinada a substituir la participació popular pel gest trivial de posar una papereta a l’urna. La democràcia és l’indelegable dret a prendre decisions individuals per al be del poble. És un acte de sentit comú que s’exerceix de manera quotidiana en el marc familiar. Ningú permetria delegar a tercers el fer i desfer de la família pròpia, però quan s’ha perdut la identitat com a poble, ningú es qüestiona delegar en els polítics el present i futur del municipi.

En l’actualitat, els matrimonis es fan i es desfan com si foren paper banyat, en canvi, l’estructura familiar es pot degradar però no desaparèixer perquè les persones som animals socials, necessitats de donar i rebre afecte. La identitat popular es dilueix fàcilment si l’individu s’adhereix a identitats alienes més poderoses, però l’artificialitat de la nova identitat, tard o d’hora fa fallida i el poble torna als orígens.

Així ha passat a Catalunya amb la identitat espanyola, quan l’esquerra i la dreta parlamentària s’ha tret la careta paternalista i ha pretès esborrar la identitat catalana des de la llengua als colors de la senyera. Aleshores, els catalanistes de mena s’han convertit en catalans exclusius i els catalans d’adopció més rancis han reaccionat “españoleando”.

Algú ho ha de dir: parlamentarisme és antagònic a democràcia. Un hipotètic Estat Català també serà parlamentari i antidemocràtic, però en els fonaments del procés polític hi ha un procés civil que en pocs mesos ha adquirit un nivell de maduresa organitzativa que, com més recorregut experimente, més probabilitats tindrà la societat civil catalana de posar el dit a la nafra parlamentària i fer valer el seu dret a decidir sobre el treball, l’escola, el municipi i els límits del parlament català.