Deconstrucció social: L’esperança catalana

RAMON PUIG

El fil de la història es basa en una dualitat: pobres i rics, criats i amos, dirigits i dirigents, víctimes i botxins, dones i homes i sobretot pobles i estats. Tanmateix, la història també ha posat en evidència el protagonisme principal dels pobles en els grans canvis socials que han capitalitzat els polítics. D’això, Catalunya en té una experiència centenària.

Espartero fou el primer a copsar que, des de Felip V, el poble català era la pedra a la sabata que nafrava el Reyno de España i decidí la política de terra cremada de les bombes i els afusellaments, sense saber que s’estava cavant la tomba política. A ell se li atribueix la frase “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años”, i tenia raó perquè cada mig segle ha estat Catalunya el motor dels canvis polítics i socials a l’Estat espanyol.

Aquesta vegada però, el poble de Catalunya ha fet un salt qualitatiu que pot canviar el paradigma europeu per la dimensió dels seus actes. No ho dic jo, sinó un politòleg de Madrid, Fèlix Rodrigo: “El 1-O ha marcado un antes y un después en la conciencia del pueblo catalán. Ha desaparecido el catalanismo de la barretina y el ‘pa amb tomàquet’ para dar paso a un pueblo consciente de sus posibilidades de autogobierno. Lo ha hecho de manera pacífica i combativa, inteligente i creativa, desbordando en todo momento la incapacidad de sus políticos”.

L’admiració d’aquest assagista pel poble català es fonamenta en els 11-S, l’èpic 1-O, i les aturades del 3-O i el 8-N, fites en què el poble ha demostrat amb escreix la capacitat d’actuar i improvisar, sense la tutela dels polítics. Als que vivim a l’altra banda del Sènia ens costa assimilar la persistència, la capacitat de resposta, la creativitat per resoldre dificultats i sobretot la decisió marcada en el rostre a l’hora de transgredir el que les forces policials han d’impedir: una expressió nítida del clam “No tenim por”.

Però el pensador madrileny sobredimensiona la gesta del poble i menysté la dels polítics. Les gestes catalanes no pretenen la revolució social sinó aconseguir una fita prèvia imprescindible: la constitució d’un Estat català amb un poble preparat per intervenir i vigilar la governabilitat. Els polítics, és cert, són presoners de la misèria del poder i posen els partits davant del poble. Entre els sobiranistes, uns es freguen les mans acaronant el setial de la presidència autonòmica i altres  són conscients que el 22 de desembre el que hi haurà és una Generalitat segrestada per l’Estat. Una victòria sobiranista només tindria sentit per intensificar la pressió contra el 155, l’empresonament del govern, acabar amb inculpacions, multes, requeriments judicials i continuar amb l’estratègia de negociar la transició.

Cadascun dels consellers va decidir quedar-se o marxar a Brussel·les i l’empresonament d’uns ha validat la decisió dels altres. Instal·lar una part del govern al centre neuràlgic d’Europa formava part de les distintes estratègies previstes per internacionalitzar el conflicte. Les conseqüències d’aquesta decisió han estat tan espectaculars que Catalunya omple primeres pàgines i obre telediaris d’arreu del món. L’acte dels 200 alcaldes a Brussel·les ha estat una mostra més de l’enginyeria política d’una part de líders catalans en correspondència a la contundent actitud del poble, però no tots els polítics sobiranistes estan a l’alçada.

Amb mig govern a l’exili, l’altre empresonat, el país ocupat policialment, milers de catalans cridats als tribunals, l’autonomia intervinguda, el feixisme actuant impunement i un futur d’involució autoritària dels estats europeus, alguns mantenen que la sobirania del partit està per sobre del país. Anar al 21-D en una llista separada o única ja no és una qüestió de resultats sinó de sotmetre’s o desafiar l’Estat. Quin sentit té un post-pacte entre partits per governar una autonomia constitucionalista? Una Generalitat sense el govern cessat seria un autocolp. En canvi, una llista civil guanyadora, encapçalada pel govern empresonat i exiliat, acompanyada dels dos Jordis, posaria el govern Rajoy en un atzucac: seure a negociar la transició o cremar-se definitivament.

A més a més, aquesta és la voluntat d’un poble que amb tossuderia, persistència, unitat en la diversitat, convicció en el dret a decidir i una extraordinària capacitat de mobilització basada en la creativitat, la convivència i la no violència, s’ha guanyat l’admiració de bona part de ciutadans del món occidental. Però per sobre de tot, el gran llegat del poble català és haver despertat en altres nacions sense Estat una llum d’esperança en la possibilitat de recuperar la sobirania sense necessitat de violència.