Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG 1.- Eren les 7,30 del matí quan pujava les escales del moll de Llevant de Vinaròs i vaig haver-me d’aturar estupefacte davant...

RAMON PUIG

1.- Eren les 7,30 del matí quan pujava les escales del moll de Llevant de Vinaròs i vaig haver-me d’aturar estupefacte davant la desolació que tenia al davant. Era com si hagués passat un tornado: bosses, plàstics, botelles, papers i pixarrades desbocades que omplien l’explanada fins al contramoll. També el dic de l’escullera era ple per sobre i entre les roques. Perquè serà que els governs municipals ens inculquen l’obligació de reciclar les deixalles i alhora inciten el jovent a amuntegar-se en espais públics, emborratxar-se, esbatussar-se, perdre la lucidesa, predisposant-los a les drogues, sexe i rock and roll i deixar una tona de deixalles pel terra?

2.- Ningú ignora que la Mediterrània és un cementeri per qui fuig de territoris devastats per exèrcits occidentals o països emergents xuclats econòmicament per l’acció del forat negre capitalista, però només ens incomoda quan ens treuen la foto d’un xiquet ofegat. És la part d’hipocresia social del nostre ADN i la paròdia tragicòmica de l’Open Arms té escenari real: el mar, actors de carn i ossos que es juguen la vida, públic, nosaltres, i com a jurat, els estats europeus. Els vull, no els vull, a Itàlia no, a Cartagena no poden arribar, confiscarem el vaixell, empresonarem el capità que no te permís per salvar vides només per contemplar com s’ofeguen, tot és un muntatge de la màfia, Salvini, Sánchez, Torra, Macron, Merkel… Ells, però, massacrats per occident, frisen per instal·lar-se a casa del botxí si sobreviuen al seu país, no moren al Sàhara i no s’ofeguen al Mediterrani.

3.- La prepotència de Pedro Sánchez ha obert una nova etapa dominada per la política de l’absurd. Ni és president, ni té possibilitats de ser-ho i si força unes noves eleccions el resultat de la suma no modificarà la situació de cul de sac. Poden fer governs de coalició autonòmics però el de l’Estat no el volen compartir. Ha de ser un govern a la portuguesa! El PSOE portuguès governa en solitari amb els vots externs del PCP i Bloco. Aquests, però, no van acceptar entrar al govern de Rebelo de Sousa però Podemos, com tants altres, demana entrar en un govern de coalició. La reticència del PSOE te lògica. Pot governar Sánchez amb ministres contraris al 155, partidaris del referèndum català, de retirar la llei “mordassa”, implantar salari mínim de 1.200 €, derogar la reforma laboral o igualar les pensions al PIV?  Ni boig! Per això implora l’abstenció als seus socis naturals (PP-C’s) per formar un govern en minoria i defensar amb la dreta els interessos de l’Ibex 35 i amb Podemos les festes majors dels pobles.

4.- En 300 anys d’ocupació mai Catalunya havia estat tant prop de recuperar la sobirania com a l’octubre del 2017. Però els polítics van convertir la proclamació d’independència en una òpera bufa que va durar vuit segons. Cares d’incomprensió i llàgrimes de frustració negaren els ulls dels catalans mentre el president i els consellers continuaven la paròdia amb els rostres impertèrrits esperant un gest del Reino de España. Finalment arriba el gest: 155 i els consellers a la presó i l’exili. Dos anys després, la Generalitat navega a la deriva, noquejada per la derrota infringida per un Estat que no vacil·la. Esquerra implora clemència, penedida de no haver sufocat l’incendi popular de l’1 i el 3 d’octubre. El PdCat abandona Puigdemont i retorna a l’espai convergent. JxCatalunya ha quedat esquarterat, buit de contingut i esmaperdut. La CUP desapareix fins i tot dels mitjans, desubicada i emparedada entre el discurs radical i la pràctica convencional. Els Comuns incòmodament malcasats amb el PSC i decididament instal·lats al Limbo, més propers de l’infern que del cel i, a Bèlgica, Puigdemont en un exili que es sembla més al desterrament de Santa Helena que a la derrota de Waterloo.

Espanya ha estat una fàbrica d’independentistes ocasionals i la Generalitat una fàbrica d’infantilisme autonòmic. S’ha acabat la paròdia i cal apagar el foc de palla de l’òpera bufa republicana. Qualsevol moviment de Don Pelayo seria afegir gasolina al foc, qui millor que Esquera, JxCat i la CUP per apagar l’incendi independentista?

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies