Deconstrucció social: Homo Aggressivus

RAMON PUIG

 L’estereotip de gènere ha variat al llarg de la història en relació a l’entorn cultural, polític i econòmic. Qualsevol interessat sabrà que els fonaments de la societat del segle XXI tenen origen en el dret romà i un dels pilars que modela les relacions de gènere és la imposició del patriarcat. Malgrat que les organitzacions antipatriarcals assenyalen l’Església com la causant de la dependència femenina respecte l’home, obliden que només és una col·laboradora de l’Estat, l’autèntic avalador de la devaluació social de les dones.

Cal recordar que la dona de l’elit romana només era una mercaderia d’intercanvi matrimonial entre els interessos de les famílies del poder, “costum” que es va reproduir amb l’aparició de les monarquies representatives dels primers estats ibèrics a partir del segle X i la primera pedra de l’actual Reino de España va ser producte del matrimoni interessat que donà peu al “Tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando”. Entre Roma i la corona de Castella va existir a la Península un règim que la historiografia anomena d’economia de subsidència i estructurava la vida del món rural entre els segles XIII i XIV. Era una població disseminada amb un model organitzatiu propi i oposat a l’estructura jeràrquica de les ciutats sobre les quals s’erigien els protoestats que anaven emergint.

Era un organisme horitzontal basat en l’ús de les terres comunals i conegut amb diferents denominacions: Consell obert, Comú de veïns o Universitat (assemblea de veïns). Va ser un període de democràcia directa de tots els veïns, homes i dones, en igualtat de condicions, com emanava del paper d’ambdós gèneres en tots els àmbits: domèstic, productiu, econòmic, educatiu i de presa de decisions comunitàries. Un model social que tot i degradar-se al ritme d’expansió de les ciutats i consolidació de l’Estat, es va mantenir en el subconscient de les generacions posteriors fins el 1939 i l’essència dels valors continua vigent en el concepte de “sentit comú”.

Però a partir de les revolucions liberals europees i la consolidació del model econòmic capitalista s’impossibilita la continuïtat del món rural i del model de vida horitzontal que garantia la igualtat de gènere. Amb la imposició del sistema capitalista s’accelerà la revolució industrial que va comportar un nou tipus de relació social i de gènere amb la constitució de classes socials en competència i rols home-dona “adaptats” a les necessitats del nou sistema: la dona relegada (amb excepcions) al paper de filla, germana i mare entregades a produir mà d’obra industrial i tenir cura que el cap de casa estiguès en condicions psíquiques i físiques de ser explotat a les fàbriques.

A més, el nou model capitalista imposà la competència comercial i empresarial dels mercats i, alhora la dels treballadors per l’accés al treball. Tot plegat va comportar una nova concepció de relacions “afectives” segons l’estatus social, reflectídes en matrimonis d’interès entre famílies del poder econòmic i polític. Sembla que només en les classes populars l’afectivitat era lliure, tanmateix, el pas del model de societat comunitària a jeràrquica remodelà les relacions entre sexes i integrà l’esperit de l’home de ferro de Joaquim Costa o el superhome de Nietzsche que delata la frase: “Fins aquí hem estat molt cortesos amb les dones. Però arribarà el dia que, per tractar amb una dona, caldrà primer pegar-la a la boca”.

El model imposat pels liberals imposà una societat competitiva en què l’agressivitat acompanyava l’èxit econòmic i d’estatus social; les relacions home-dona deixaren de ser igualitàries i el model d’home fort, triomfador, seductor i dominador es va integrar en la cultura de la burgesia, però també de les classes populars. El paper de les dones com a persones de segona categoria afavorí que entenguessin la masculinitat com a “protectora” de la seua desempara. Una relació viciada ja que la despersonalització de la dona fomentava l’instint de possessió de l’home.

En el segle XXI, la degradació del capitalisme i les institucions estatals, ha creat un buit que, a poc a poc, el poble en general i les dones en particular van ocupant. Moltes coses ja no seran com abans i amb la irrupció social de les dones en primera persona s’ha posat en qüestió la percepció masclista de la dona com a objecte de pertinença i la ruptura d’esquemes mentals els ha provocat la mateixa reacció d’una fera acorralada i agònica. Tanmateix, el mateix recorregut que fan les dones per tenir veu pròpia en la societat, hauran de fer els homes per despendre’s dels privilegis patriarcals fins eliminar “l’homo aggressivus” que amaguen en l’interior.