Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG L’un, Pedro Sánchez, alt i arrogant, president de rebot per una moció de confiança contra Rajoy amb els vots de catalans, bascs...

RAMON PUIG

L’un, Pedro Sánchez, alt i arrogant, president de rebot per una moció de confiança contra Rajoy amb els vots de catalans, bascs i Podemites. Comptar amb només 84 diputats no li va impedir treure pit al Parlament i comprometre’s, entre altres, a depurar la Llei Mordassa, iniciar la transició ecològica energètica pel canvi climàtic, abordar la desigualtat salarial, obrir diàleg amb la Generalitat i treure la mòmia de Franco del Valle de los Caidos. En no tenir pressupostos optà per decrets llei amb una puja de les pensions i el salari mínim a 900 €, la resta, però ha quedat a la paperera per l’avançament electoral.

Ha estat el govern més breu des de la transició en accedir al poder amb una ferida interior oberta i sagnant: l’oposició de l’aristocràcia socialista. Va tenir el valor de recórrer a les bases en una exhaustiva campanya, aconseguí contrarestar l’oposició de l’executiva i els barons, però li va faltar coratge per exercir de president en una conjuntura en què els míssils li arribaven de dins i fora del partit. Tenia els Podemitas, bascos i catalans al costat per fer front a les mòmies del partit i al “trifachito” però li va tremolar el pols i es negà a negociar amb els socis de la Generalitat. No se li demanava acordar un referèndum, només seure i parlar-ne, però incapaç d’aguantar la pressió va llançar la tovallola.

Si torna a ser el partit majoritari, haurà d’aliar-se amb Ciudadanos o tornar a pactar amb els mateixos per governar. Què els oferirà? Recuperar el dèficit causat per l’augment de les pensions i els salari mínim amb noves retallades, més gestos negociadors buits de contingut o promeses econòmiques que no podrà complir. O assumeix que la conjuntura necessita un cop de puny a la mesa de la constitució post-franquista del 78 o haurà de deixar que la dreta faça taula rasa d’una vegada i obligue les classes populars a posar-se l’armilla groga i tothom al carrer.

L’altre és un peixot de la maquinària jurídica tardofranquista, Manuel Marchena, alt, estirat i amb la toga estarrufada com un Déu en sentir-se observat per les altes instàncies jurídiques europees i amb el destí dels presos catalans a les mans. Tothom sap que els va sentenciar abans de començar el judici, però presideix el tribunal amb una posada en escena acuradament gestual de qui se sap davant d’unes càmeres que només retransmet TV3 i la resta del Reino només pot veure extractes “seleccionats”.

 El to rigorós respecte la fiscalia i relativament displicent vers els acusats és una farsa que no pot amagar el fet de tenir els acusats més d’un any en presó preventiva, entrebancar-los el dret a preparar la defensa amb els advocats, humiliar les famílies a les portes del Tribunal, acceptar la presència de Vox com a acusació, impedir l’assistència d’observadors internacionals, acceptar totes les proves de l’acusació i rebutjar de la defensa, testimonis, proves documentals i audiovisuals que comprometen la ideologia del tribunal, la violència policial o les raons jurídiques que emparen l’actuació dels acusats.

El judici està posant les coses al seu lloc. L’alçada intel·lectual dels acusats els permet passar d’acusats a acusadors d’un tribunal polititzat que s’ha erigit com a garant de la “España, Grande y Libre” i el pobre argumentari de la fiscalia i l’advocacia de l’Estat només els ha permès interrogar sobre desobediència i malversació sense presentar cap prova material. Per a Marchena l’interrogatori als acusats no té cap rellevància, per a ell, l’arma del judici seran les desenes de policies que testimoniaran la “tumultuosa violència catalana” del l’1-0 i contra els quals, la desarmada defensa haurà de combatre amb els pocs elements que Marchena els ha permès.

David contra Goliat va demostrar que el sentit comú i la intel·ligència arriben on no arriba la força. Vietnam contra USA va posar de relleu que la bèstia sempre acaba sucumbint davant la fortalesa identitària dels pobles. Sánchez i Marchena són dins d’una gàbia que només els permet la cursa del hàmster sobre la rodeta i, com els lluços, acabaran a la paella mossegant-se la cua.

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies