Deconstrucció social: Des de Madrid amb desamor

RAMON PUIG

Miquel Roca va fer un símil del que considera el problema entre el Reino de España i Catalunya. Escenificà la resposta d’un marit davant la petició de separació de la dona “No saps el que dius, et quedaràs sense cotxe, sense fills, sense diners, sen casa, sense res”. Ella es posa les mans a la cara i arranca a plorar. “I ara, per què plores” diu ell. Ella es trau les mans de la cara i respon “Estúpida de mi! Esperava sentir que encara m`estimes”.

  El problema de Roca no està en el contingut masclista, sinó el paral·lelisme de la relació. Una parella no és un tot sinó dos parts que decideixen unir-se en convivència. Catalunya és una nació sense Estat forçada a formar part de la corona espanyola que mai ha reconegut ser un part del tot i, amb més o menys convicció, fa tres centúries que intenta recuperar la independència. En canvi, l’Estat espanyol no té arrels nacionals i les ha fet amb estratègies matrimonials i la força de les armes sobre la perifèria de l’antiga Corona d’Aragó.

Aquesta història no ha estat casual. La cultura “messetària” del poder espanyol continua cavalcant amb espasa i llança per saquejar la suor dels pobles productius que domina, incloent Castella. En canvi, la cultura catalana fa centúries que va deixar de cavalcar per dedicar-se a treure plusvàlua a la capacitat productiva de camperols, artesans, comerciants i navegants del seu poble. Des de la “Messeta” pervisqué la cultura feudal i rendista de l’aristocràcia burgesa fins arribar a l’actual Estat, controlat per la trama econòmica, hereva directa de la cultura franquista del “a por todo”.

L’esposa que ja no pot suportar els abusos i la manca de sensibilitat del marit va fer un gest final per recuperar la convivència i fracassa. Catalunya ho ha intentat tot durant anys i ha rebut un no rotund a cada demanda de pacte fiscal, li raspallaren la reforma de l’Estatut aprovada per majoria absoluta parlamentària i el 73% dels catalans en referèndum, i el Tribunal Constitucional li va anul·lar més de quaranta lleis socials. Ja fa anys que de l’autonomia catalana només en queda el nom i el 155 únicament havia d’escapçar els líders sobiranistes per liquidar el procés. I ara què?

La situació és clara. El Partido Español (PP-PSOE-C’s), amb el suport de l’aparell jurídic i militar, criminalitza l’independentisme i tanca la porta del dret a decidir de Catalunya. Aleshores què ha de fer la nova Generalitat? Renunciar a la demanda del 47 % dels catalans i cedir a la pressió espanyolista de Catalunya o desobeir amb intel·ligència, creativitat i fermesa i posar el Parlament, els ajuntaments i els carrers a disposició de la participació popular.

L’ocupació militar espanyola ha costat milions d’euros de les nostres butxaques només per actuar un dia apallissant els “terroristes” de les urnes. Els tribunals a disposició exclusiva per empaperar centenars d’alcaldes, diputats, polítics, mossos d’esquadra, professors i alumnes. Ara amplien la llista a ciutadans que han opinat per facebook i twiter i van, casa per casa, a buscar tots els que apareixen en el vídeos domèstics de l’1 d’octubre en posició de “resistència”. És el principi de l’operació d’extermini total de la sobirania catalana.

Potser penseu que em deixava els presos i exiliats? Doncs no, els reservava per al final, perquè entenc el plantejament del ministre Méndez de Vigo: “si llevan tres meses en prisión y los catalanes no se han movilizado en contra, los hemos de sacar para que media Catalunya se manifieste exultante por las calles?”.

Els del Piolin marxen, però el 155 es queda i el Parlament que en sortirà estarà subjecte a les decisions d’un partit amb només 4 diputats. Això si, amb el suport incondicional d’Iceta, Arrimadas i els “equidistants” del Comuns.

Fins l’últim moment no es decidirà la fórmula que retornarà el govern cessat inconstitucionalment. Ara no és l’hora de discutir el contingut de la República catalana sinó la d’aconseguir la recuperació de la sobirania dins d’una autonomia forçada per les circumstàncies, implementar les lleis socials suspeses pel tribunal polític espanyol i trobar les condicions per transitar cap unes eleccions constitucionals catalanes. Només aleshores es podrà entrar en el contingut de la República catalana.

Això no serà a curt termini però no hi ha marxa enrere, Espanya s’ha tret la careta seductora i ha confirmat que Catalunya només és la concubina. De Madrid només arribarà desamor, però a diferència d’altres concubines autonòmiques, la catalana té totes les garanties polítiques, socials i econòmiques per divorciar-se i convertir-se en un territori independent al qual no faltaran pretendents.

Catalans, catalanes, esteu disposats a viatjar fins a Ítaca? Dons què espereu!