Deconstrucció social: Cal una nova transició

RAMON PUIG

L’Assemblea Nacional Catalana s’ha adonat de l’enquistament autonòmic del PdCat i ERC i ha decidit iniciar un procés de mobilitzacions, deslliurades de la dependència dels partits. Les CUP també han dit la seua en aquest sentit: mobilitzar per desobeir i insistir amb totes les declaracions d’unilateralitat necessàries fins la independència.

Però les dues organitzacions cauen en la mateixa trampa: mobilitzar en abstracte, cosa que comporta continuar lligades al cordó umbilical de la política institucional i malversar les energies de la societat civil fins la frustració. La mobilització ha de ser permanent però no adoctrinada sinó amb objectius concrets i data de caducitat. Cal un projecte civil a curt, mig i llarg termini. No pot ser que la societat protagonista del memorable 1-O siga d’arrencada de cavall i parada de ruc. Catalunya no por emular el Barça de Roma i Liverpool.

No cal inventar noves teories perquè la història del nostre futur està és a les pàgines més antigues del nostre passat. Només des de la ignorància es pot afirmar que res no pot ser pitjor que el passat. Catalunya no té una història de mil anys, però es pot assegurar que les primeres empremtes començaren a deixar-se prou abans, en el marc territorial de la Marca Hispànica, quan dos models de vida es van entrecreuar: el règim d’economia de subsistència (horitzontal i comunitari) i el depredador de la noblesa comtal (vertical i jeràrquic). El primer va dominar fins al segle XIII, però a poc a poc es va anar desdibuixant al mateix temps que confluïen les monarquies estatals en una única corona hispànica fins l’actual regim partitocràtic, passant pel “todo atado i bien atado” franquista.

40 anys de franquisme i 40 de postfranquisme parlamentari són una eternitat històrica perquè res no canvie. L’esquerra i la dreta convencionals continuen abanderant el Reino de España, però Catalunya ha dit prou al règim del 78 i ha iniciat una nova transició que anirà des del dret a la sobirania jeràrquica d’un Estat català a la futura sobirania comunitària d’un poble sense Estat.

La gesta de l’1-O va ser una manifestació del subconscient històric que persisteix en la nostra cultura social ancestral, una ombra de la qual encara roman en la legislació vigent del Dret Pirenaic i les restes de comunals sobrevivents en diferents indrets de la Península. L’assemblearisme no és un invent de la classe treballadora, de l’ANC o la CUP, durant milers d’anys ha estat la manera de prendre decisions col·lectives arreu del món i el model es va consolidar durant l’alta edat mitjana fins a esdevenir una manera de viure en comunitat que va donar al poble català una peculiaritat específica entre la diversitat peninsular.

Només hem de recuperar l’esperit col·lectiu que va fer possible l’1-O i materialitzar-lo com a instrument de decisió en pobles, barris i ciutats. No més delegació del vot. L’escola, la sanitat, la recuperació de la cultura rural, la creació i distribució de recursos econòmics i productius, compaginar una vida laboral equilibrada i útil socialment amb l’exercici de les responsabilitats cíviques i una nova concepció del lleure, han de ser les primeres pedres de la transició catalana a la sobirania.

Mobilitzar-se per decidir, sense dependències ni delegacions, com volem que siga el nostre entorn més proper i traslladar el debat a l’ajuntament per convertir-lo en la Casa del Poble, l’espai de discussió i aprovació de propostes que representen els autèntics problemes del comú dels veïns. L’estructura actual d’alcalde, regidors, secretari, interventor i serveis tècnics, són el principal instrument centralitzador del Reino de España, l’aparell estatal d’espoli més proper als ciutadans.

Cal buidar-lo de contingut centralitzador, substituir l’Estat pel poble, i convertir-lo en una escola d’aprenentatge de valors ciutadans i comunitaris. Aquesta primera fase ens farà madurar per arribar a un temps en què el poble català podrà iniciar la transició definitiva a un model de vida i una estructura social en què els errors i els encerts siguen patrimoni exclusiu de la decisió sobirana del poble.