Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG L’ús de tàctica i estratègia no és exclusiu de les guerres, també són imprescindibles en la resolució de conflictes polítics i socials...

RAMON PUIG

L’ús de tàctica i estratègia no és exclusiu de les guerres, també són imprescindibles en la resolució de conflictes polítics i socials crònics com l’autodeterminació dels pobles sense Estat. La qual cosa no té res a veure amb la independència sinó amb la planificació acurada de les accions a prendre per dotar Catalunya de sobirania estatal. La independència va molt més enllà perquè implica la decisió popular de dotar-se d’autogovern suficient per prescindir de l’Estat vertical i construir un model horitzontal d’autoorganització social, política i econòmica.

És per això que cal mesurar els conceptes que empren organitzacions autodenominades d’esquerra, independentistes i anticapitalistes. En aquest sentit, ni Esquerra Republicana ni el PdeCat són independentistes, ni les CUP anticapitalistes. Els termes tenen una importància cabdal a l’hora d’acotar-ne el significat per poder interpretar què volen dir el partits que es proclamen d’esquerres, independentistes o anticapitalistes.

Ser d’esquerres és una manera de dir que no s’és de dretes, dues categories que divergeixen en el discurs i coincideixen en el contingut. La dreta i l’esquerra tenen en comú la defensa de l’Estat capitalista, l’autoritat de l’exèrcit i la policia, la sagrada propietat privada, la sobreexplotació del poble i la concepció jeràrquica de la societat. Les diferències són tan superficials que es redueixen al discurs per la cacera de vots, tal com demana una societat apolítica sense interès de caviar el món, únicament preocupada d’arribar a finals de mes sense problemes econòmics.

No obstant això, la gesta de l’1 d’octubre va demostrar al món que en el cas de Catalunya la realitat social és potencialment diferent: capacitada per mantenir tensa la contradicció entre l’Estat i la Generalitat en el camí de la sobirania, però molt lluny encara de ser conscient de la pròpia força per desprendre’s de totes les dependències.

Una societat que només pretén dotar d’Estat a Catalunya no està en condicions d’aconseguir la independència. Aleshores, l’estratègia cap a la sobirania necessita una tàctica de resistència pacífica, prolongada en el temps i una contundència capaç d’esquerdar el búnquer franquista estatal. La raó de la força espanyola contra la força de la raó catalana, Goliat contra David, involució contra evolució. Serà una batalla llarga, sacrificada, de vegades impotent, confusa, farcida de ràbia per la prepotència estatal i de decepció per la vergonyosa actitud dels partits sobiranistes. Malgrat tot, a hores d’ara, el procés és irreversible.

En el llarg camí de la resistència pacífica està la materialització de la República Catalana. La violència, per moderada que siga, és la resposta visceral de grupuscles sense estratègia. L’èpica està en la lluita pacífica sense límit d’un poble divers però unit en la defensa de la seua identitat. Com més llarga siga la lluita, més madur serà el poble i molta més població tindrà clar que la República catalana no serà una catau dels polítics, perquè durant la travessia, el poble crearà una estructura de participació i control de les decisions que, amb l’arribada del nou Estat, iniciarà un procés de descentralització fins la desaparició de les institucions. A partir de la República, la tàctica popular serà neutralitzar el poder, i l’estratègia, crear estructures de decisió horitzontals en pobles, ciutats i barris.

El fantasma revolucionari que recorria Europa ha desaparegut de fracàs en fracàs, arrossegant milions de morts, presons infernals, destrucció de famílies i un sofriment incalculable que ha marcat les generacions posteriors. Las futures revolucions ja no seran per aconseguir el poder, sinó per destruir-lo en favor de la igualtat, la justícia civil, la llibertat de pensament i expressió, i la convivència humana en un marc social presidit per l’autogovern popular.

“Arran” d’aquesta visió del present i del futur, les reaccions viscerals grupusculars, com diria Lenin, representen un infantilisme esquerrà que, a més d’inútil, és com posar gasolina a mans de l’enemic perquè incendie el sostre de casa nostra.

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies