Deconstrucció social: Alcanar, 1 d’octubre

RAMON PUIG

Fins i tot als qui ho hem viscut ens costa capir la dimensió del que ha passat a Catalunya l’1 d’octubre. Mai en la història passada contemporània havia ocorregut un fet semblant en el mon occidental: des del poble més menut al més gran, una majoria del poble català es va deixar la ideologia a casa i, amb independència d’edat o sexe, es va mantenir en peu des de les cinc de a matinada a les nou de la nit per defensar el dret a decidir quin futur desitja per a Catalunya.

Alguns vinarossencs vam ser a Alcanar amb la idea de reviure les emocions ja sentides el 9-N del 2014. El que vam viure va ser molt diferent ja que aquesta vegada el referèndum estava amenaçat per un govern que, en nom de l’Estat de dret, ocupava militarment Catalunya amb la ferma intenció d’impedir per la força bruta l’obertura dels col·legis. Centenars de persones protegien els dos col·legis electorals, acompanyats discretament pels mossos d’esquadra. Però era una maniobra de distracció ja que no era allí on s’havia de votar. Una mica més lluny d’allà, al Centre Cívic, es muntava amb premeditada astúcia la infraestructura logística i es constituïen les meses. Minuts abans de les 9 h., discretament, anava acudint gent amb la ferma decisió d’establir un cordó per protegir les urnes de la previsible acció de la força pública.

En adonar-se’n, el mossos d’esquadra es van situar a una distància prudent, sense intervenir en cap moment, mentre la gent que acudia a votar es quedava a la sortida per ampliar el cordó. A poc a poc, aparegueren taules i cadires del local fins a convertir l’espai exterior del Centre en una enorme terrassa on la gent asseguda buidava bosses i motxilles per compartir el que duien mentre un grup de xiquets repartien aigua als assedegats i dues famílies preparaven fideuades per a tothom.

Des de fora semblava un “picnic” multitudinari, però des de dins els comentaris no eren gaire festius. Tothom pendent dels mòbils per seguir el que passava a la resta de Catalunya. La visió de les càrregues policials anava crispant el rostre de la gent i la indignació de la barbàrie es traduí en la preocupació que l’oasi d’Alcanar, en el moment més inesperat, pogués convertir-se en un infern. Quan arribava l’avís que la guàrdia civil es posava en marxa des del punt de concentració, tothom es concentrava a l’entrada del local, la votació s’aturava i les urnes desapareixien fins que retornava la calma.

De tant en tant, eixordadors aplaudiments alertaven els concentrats. Falsa alarma, es tractava d’una reacció espontània cada vegada que apareixia una persona amb cadira de rodes o un ancià amb gaiato avançava pacient entre el passadís de gent amb la determinació al rostre de voler votar.

Les imatges dels mòbils mostraren la brutalitat de l’actuació policial a La Ràpita, Roquetes, Mas de Barberans i s’informava que a la majoria de pobles del Montsià havien violentat els col·legis i robat les urnes. Mentre pel megàfon es demanava blocar les entrades amb cotxes, aparegué un tractor amb remolc que es creuà a l’entrada des de Vinaròs i altres vehicles començaven a interceptar les altres entrades davant la mirada encuriosida dels mossos d’esquadra. Una munió de joves arrossegà els cadafals dels bous tot completant la barricada, d’altres blindaven per dins l’entrada al local i cercaven amb tanques les taules i cadires on la gent gran seia impertèrrita i decidida a l’espera del que pogués passar.

De sobte aplegà un autobús a l’altra banda de la barricada. No era la guàrdia civil sinó gent de la Ràpita que venia a votar a Alcanar. Tothom els donà la benvinguda i va fer un passadís fins al local amb les mans alçades i cridant “¡Votareu, Votareu! mentre la xaranga entonava “Els Segadors” i dels rostres més sensibles regalimaven llàgrimes d’emoció.

A les cinc de la vesprada, la majoria del poble ja havia votat, però la megafonia anunciava “Sabem que esteu cansats, però ens hem de mantenir ferms fins les vuit per garantir el vot de la gent dels pobles que ens ha comunicat que votaran a Alcanar”. Ningú va fer un pas enrere, tothom continuà ferm fins acabar el recompte. Resultat final: 4441 vots emesos, 4.193 a favor de la independència.

A diferència d’altres indrets menys protegits, Alcanar no va ser ocupat pels escamots policials, però el comportament, massiu, comunitari, decidit i emotiu va ser l’espill que es reflectí a tota Catalunya. L’1 d’octubre ha demostrat que sota l’aparença quotidiana, indiferent, submisa, buida i materialista de la societat catalana, romania l’esperit de poble somort per la desestructuració social a què el sotmet l’artificiosa vida capitalista i estatista. A diferència d’altres comunitats, la catalana, la més perseguida des de l’arribada de la monarquia borbònica al segle XVIII, ha mantingut la identitat dels seus orígens i, sempre que es donen les condicions, apareix tossudament posant les coses al seu lloc.

Potser aquesta demostració de dignitat popular no obtindrà el reconeixement de Catalunya com a comunitat pròpia i independent, però ningú no dubta que a partir de l’1 d’octubre res podrà ser com abans, perquè la “Unidad de España, por la gracia de Diós”, la “España Invertebrada” d’Ortega y Gasset, va quedar ferida de mort a ulls del món, el passat diumenge.