De Aquí y de Allá: L’enfonsament marianista (i 2)

MANUEL MILIÁN

Tot va passar segons el previst. Cap sorpresa. En 2013 una personalitat del món econòmic, no aliè a la política, em va confessar al seu despatx: “Soraya no està preparada per a la càrrega que li caurà al damunt, perquè Rajoy és un gandul, i descarregarà sobre ella totes les responsabilitats. Mariano deixarà el PP en la ruïna política.” Aquella sentència de la primera hora s’ha complert. L’esquema dels esdeveniments de 1931 ha començat a complir-se amb acarnissada malaptesa: Catalunya en rebel·lia, les esquerres s’apoderen del poder per les bones o per les males (moció de censura antinatura), Front Popular restablert amb un Pedro Sánchez deslligat d’ambició i sense gaires prejudicis (tot l’útil és bo…); una embogida cursa d’exigències dels podemites que patroneja un demagog irredempt; més impostos, més assetjament a les empreses, una temptació en potència de la lluita de classes, de vencedors i vençuts; una RTVE en mans exclusives de l’esquerra per reial decret, la religió aviat a extramurs de les escoles, mentre l’islam avança i imposa fins i tot modificacions culinàries a les escoles i en els usos i costums (a l’horitzó no llunyà, el partit islàmic), mentre es tempta la postergació de l’Església, a la qual, essent catòlics en majoria, se la despullarà de qualsevol indici de privilegis o tractes de favor (Per a quan els cristians serem menyspreats o marginats a l’Espanya rutilant del marketingnista Pedro Sánchez?), etc.

Aquesta és l’herència, amb greus disfuncions, d’altra banda, del tàndem Rajoy-Soraya. Si el país se sent avui instal·lat en el vertigen i el canvi sense fronteres, molt hi tindrà a veure el com no es va assabentar Don Mariano del desafiament real de la moció de censura (pronosticada per Iván Redondo a l’Expansión “Sánchez puede ser presidente” el 23 de maig de 2017) que a algú se li va oblidar advertir, o simplement els serveis de seguretat “es van oblidar” d’avisar de certes reunions que s’estaven celebrant setmanes abans en cafeteries i hotels propers al Congrés dels Diputats. Una qüestió important a dilucidar seria desbocar el curs seguit per la candidatura de Rajoy per aconseguir el lideratge del PP el 2004 i la seva consolidació ulterior al congrés de València de 2008. Del “dedazo” aznarista a la manipulació valenciana d’un congrés nacional, en seu de l’escandalosa corrupció després destapada. Res d’exemplar en aquest procediment: ni dedazo, ni congrés.

És poc dubtós que (Rajoy) al llarg dels últims 18 anys al PP fos la causa causant i tingués responsabilitats personals. Entre altres una nul·la voluntat de continuïtat en els fonaments fundacionals, si més no a partir del congrés de València. Un partit que, per personalisme, tacticisme o frivolitat, renega dels seus orígens és un candidat inexorable al suïcidi. A poc a poc, a partir del 2000 es va anar diluint el component moral i l’humanisme cristià dels seus inicis, per abraçar les creences liberals d’Aznar, de qui el model esgrimit era el tenebrós i molt covard, segons em va confessar Tarradellas, Manuel Azaña (És Aznar republicà?). Amb l’exemplaríssim Berlusconi, i altres forces, esborren el Partit Democratacristià Europeu. Només un detall… De mica en mica es va advertir una nova cultura de la utilitat: l’útil és sempre bo per aconseguir el poder i treure’n profit. La majoria absoluta de l’any 2000 donaria peu a aplicar aquesta teoria a un Aznar que va llegar després el PP a l’incomprensible Mariano Rajoy.

Ni Arenas ni De Cospedal eren les persones més idònies per rearmar d’idees el partit. Per a tots dos el fonamental era el poder pel poder. Les idees, per als altres. D’aquesta manera el PP va accedir a la carrera desenfrenada dels més ambiciosos. I d’aquí a la corrupció n’hi ha prou amb eliminar, o substituir, els principis del seu partit de naixement. Lògica matemàtica per descompondre una obra en mans de qui responia desganadament davant d’un problema: “Ai, quin embolic…!”, o, “N’hi ha per fotre’s”. Algú pot sorprendre’s del desastre del cens fantasmal dels 800.000 militants? Al PP no existien els morts. Alguna raó per fonamentar la sorprenent divisió interna?

Si s’analitza l’horitzó s’aprecien les restes d’una cultura de partit en Pablo Casado, una certa reacció a la desgana utilitarista de Soraya Sáenz de Santamaría, un desconcert íntim davant la pugna de les dues líders en conflicte d’autoneutralizació, astutament instal·lat en el dualisme galaic i franquista de Rajoy: l’una neutralitzarà l’altra; i, al meu entendre, no va ser així. Un altre error del registrador de la propietat de Santa Pola. Una ha resultat més poderosa que l’altra, entre altres coses pel monopoli de la informació sensible per part de la vicepresidenta. La informació és poder, com Esperanza Aguirre, Rodrigo Rato, Cifuentes, González, Feijoo, etc., han pogut constatar en pròpia pell.

El gran pecat d’un partit és abjurar de les seves essències fundacionals i despullar-lo de la continència moral. La conseqüència, la divisió interna i la confrontació. I, justament, aquest és el camp de batalla –sense idees– del PP d’avui, abocat a un congrés precipitat per la nul·la voluntat de compromís de l’etern Tancredo-Mariano. La seva decisió de no dimitir abans de la votació a la moció de censura deixa entendre, o bé una vendetta contra algú, o una clara voluntat de privar el partit de la convocatòria d’eleccions sota el seu control, com li hauria correspost en el supòsit de la seva dimissió. “Després de mi, el diluvi”, com un dia va manifestar De Gaulle. Va ser només un fair-play la seva felicitació a Pedro Sánchez, després de la derrota en la moció, o hi va haver una certa simbologia galaica no exempta de malícia per la seva banda? Únicament desitjo, pels molts anys d’esforç que fa que estic entestat a aquesta causa, que del congrés del 21 de juliol en surti la llum; no sé si un lideratge. És l’herba del camí d’Àtila després del trot del seu cavall.