Vinaròs News

Històries d'avui en dia

MANUEL MILIÁN Primer es va bandejar la religió com a assignatura de les escoles: calia promocionar el laïcisme. Després, a certs indocumentats els va...

MANUEL MILIÁN

Primer es va bandejar la religió com a assignatura de les escoles: calia promocionar el laïcisme. Després, a certs indocumentats els va semblar un excés dotar els alumnes d’una capa superficial d’ètica (minimum minimorum) per si se’ls induïa a reduir la moral com a necessitat de vida i de conducta. Després, a un ministre del PP, “de cuyo nombre no quiero acordarme” per neci i presumptuós, li arriba la il·luminació celestial d’excloure la filosofia com a assignatura obligatòria; i, d’aquesta manera, netejar el cervell d’idees i d’aptitud per a raonar, argumentar o qüestionar. I jo em pregunto: i què és l’educació? Només les matemàtiques, o dotar els nens i joves per a la vida i la professió?

 Aquest és el regne de l’absurd: la vida cal destruir-la potestativament per l’avortament; els vells caldrà eliminar-los per l’eutanàsia per reduir el nombre de pensionistes, i així quadrar els comptes públics, i poder finançar les operacions de canvi de sexe, una cosa extremadament important per al col·lectiu de moda LSGB. Quin serà el proper “avenç”? Potser extingir els capellans, tancar les esglésies, exclaustrar les monges i expandir els bordells i prostíbuls, beneir els narcopisos i legalitzar el dret d’autodestrucció de les persones amb la legalització de les drogues? De totes les drogues, ara que Barcelona va pel camí de convertir-se en l’Amsterdam dels anys setanta (ja amb més narcopisos que la ciutat pionera holandesa), on la cocaïna ha franquejat el pas a l’heroïna… Convertirem els temples en bars i discoteques i conrearem la borratxera com a testimoni de devoció al déu Bacus, a la manera de les orgies romanes en la decadència de l’imperi? La pàgina següent és ja de sobres coneguda: la invasió dels bàrbars al segle V de la nostra era.

El meu sarcasme és cabreig en majúscules. Els que van tractar de desterrar la filosofia i l’ètica del pla d’estudis seran responsables del desastre moral al qual ja hem accedit. Algú assenyat pot creure que el lladronici de l’erari públic, la corrupció en la vida pública, la manca de respecte a la veritat són fenòmens casuals o gratuïts? El gran Aristòtil ja ho certificava: no hi ha efecte sense causa. I bona part de la fenomenologia causal dels desastres morals i polítics d’aquesta societat està –particularment a Espanya– situada en la marginació educativa d’aquestes regles. Del que es sembra a l’infantesa, es recollirà en la maduresa. Una regla d’or que molts pretenen ignorar, o pitjor, condemnar. Tan nociu és l’art de pensar? Si no discorre pel terreny de la raó, s’arribarà a la generació dels monstres de la desraó. L’unamunià crit de “que inventen ellos” és una apel·lació a l’orfandat analítica; i d’aquí al pensament absurd, al nihilisme, a la corrosió de les lleis i fonaments de la mateixa societat.

Els escàndols habituals de corrupció tenen aquí el seu fonament. De poc va servir una pedagogia exclusivament del càstig. Per què no he d’enriquir-me si tinc al meu abast les arques públiques, el poder de les concessions, la signatura del Butlletí Oficial de l’Estat? Alguns murmuraran: “Ximple el que no ho faci.” Aquí, doncs, comença la carrera cap al suïcidi de la democràcia: autodestrucció per la corrupció, sí, però no menys per la manca d’una educació moral quan tocava. Menteixen aquells que prediquen l’exclusió de l’ètica de la política, o l’ètica de la utilitat a la manera com la practicava Nicolau Maquiavel. Per contra, sense ètica no hi ha democràcia. I si al governant no se li exigeix, per quins set sous s’imposarà al ciutadà? Si no és coherent el governant, es pot exigir la coherència al contribuent? Si roben els de dalt, per què no poden fer-ho els de baix?

Confesso el meu fàstic davant tants escàndols. El meu fàstic per veure com es menteix des del govern; com es fa el contrari del que s’afirma; com els que són condemnats per chorizos es tornen màrtirs de la choricería impunement. La qual cosa es dona en els negocis, en la política, en les relacions humanes, en el “tanto tienes, tanto vales”, etc. La postveritat és la suma de totes les aberracions ètiques: la mentida i la falsedat com a valor útil suprem (vegeu el Brexit, les escombraries que protegeix George Soros, que va voler encunyar la seva ètica, tan particular, al Congrés dels EUA, però no li va impedir arruïnar a la Borsa 100 milions de famílies a Àsia). La mentida corroeix absolutament la fiabilitat en les relacions socials. I què és, si no, la política? Algú dubta que les fake news són un instrument satànic de manipulació de la gent i del sistema? Avui, malauradament, hi ha molta oferta pública per escandalitzar-se, però no és menor l’estratègia dels malvats per desintegrar les certeses de l’ésser humà. Em pregunto al respecte: Només l’Església té pederastes? No existeixen entre els metges, els maçons, els advocats, els jutges, els enginyers, els economistes, etc., etc.? És que els seus col·legis professionals han emprès una investigació dels últims 70 anys, com han fet els bisbes nord-americans, l’Església alemanya, els irlandesos, etc.? Repto qui l’hagi duta a terme a fer-la pública. De la moral de la utilitat, s’arriba aviat a la mentida, a les fake news, a la hipocresia, en suma. I amb això es consuma el regne de la postveritat: només és bo allò que serveix. El mestre Ciceró estaria escandalitzat com qui això escriu. Política igual a mentida? Ho deixo, de moment, en l’interrogant.

Comparteix

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies