Vinaròs News

Històries d'avui en dia

MANUEL MILIÁN El cretinisme és una peculiaritat de persones singulars, d’individus que es tornen solitaris; però, pel que es veu avui dia, també pot...

MANUEL MILIÁN

El cretinisme és una peculiaritat de persones singulars, d’individus que es tornen solitaris; però, pel que es veu avui dia, també pot afectar col·lectius humans, o la societat en conjunt. És com si una boira espessa encegués la perspectiva i l’horitzó de col·lectius que els marxistes qualificaren d’alienats. D’això, almenys, parlaven els marxistes dels anys meus d’universitat, quan pretenien alliberar-nos de les adherències capitalistes malsanes (recordo molt bé els discursos inflamats de Fernández Buey al claustre de lletres o els soliloquis del meu estimat amic comunista Narcís). Avui dia, el marxisme és cosa de vells i els qui ho són no gosen dir-ho. Al contrari, el cretinisme no és moneda a l’ús, dialècticament parlant, però és una demolidora realitat –de vegades aclaparant– en l’univers dels polítics de qualsevol espècie racional o irracional. És possible que el Creador, en un mal moment, com un Chaves de millor condició, els expropiés la intel·ligència per permetre la indigència mental com esquer d’una determinada condició.

Ens podríem preguntar si és possible ser polític d’una altra manera, i el meu radical pessimista, vist el que abunda, es veuria enterbolit potser per un tímid seguici de politiquets amagats entre la mala herba del bosc, com a petits genis, aspirant a sortir i oferir-se com a alternativa. No s’atreveixen, però dubten entre les opcions del mercat democràtic, que s’encaparra a certificar l’asserció de Churchill: “La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics possibles.” En canvi, Putin demostra el contrari; Trump ratifica la propensió a la niciesa que pretén desordenar l’univers; Pedro Sánchez presumeix del que no té, ni és; Torra ens condueix al desert entre profètiques asseveracions; Ada Colau magnifica magistralment tots els despropòsits inimaginables. En resum: “Ningú no dona el que no té”, en pensament del gran Aristòtil.

A banda de líquida (Zygmunt Bauman) aquesta societat camina directament cap al despropòsit, a l’embornal, a la gran confusió que acostuma a predir els desastres històrics. Europa, sense rumb, se suïcida amb l’Islam (Samir Khalil). Vladímir Putin va camí cap a convertir-se en l’emperador d’Occident i protector del cristianisme (¡!) en la més sorprenent paradoxa del postcomunisme; al mateix temps que l’entesa pactada amb la Xina i el seu nou armament nuclear de gran potència ens proposa un nou ordre internacional amb la seva indiscutible hegemonia. Mentrestant, Trump possibilita l’evidència retirant les tropes de l’Afganistan i de l’Orient Mitjà, alhora que la Turquia d’Erdogan avança en negociacions amb Rússia (agressora d’Ucraïna), que ensorrarien el control del Mediterrani oriental amb el debilitament de l’OTAN. Però l’absurd de Trump, el mentider impulsiu, obre un altre front al Pacífic contra la Xina, i mentrestant aquesta s’apodera de totes les matèries primeres de l’Àfrica i condiciona les finances mundials. L’aporia perfecta: un sistema capitalista d’oligopolis sota el control d’un sistema comunista. La perfecció…

Aquest cretinisme polític sembla en aparença difícilment superable. Tot i així, a les nostres terres hispanocatalanes es fonen tots els elements del despropòsit sociopolític en allò que fa referència a la simbologia. Si es tracta d’un país de creients que voten, se’ls ha d’insultar i agredir. Si s’ha establert una pau religiosa –després d’una brutal guerra civil– se l’ha de minar, descalçar-la i enfonsar-la, per retornar a les premisses del conflicte dels anys 30 del segle passat. Si se celebra una gran festa cristiana, hi ha d’haver burles, mofes, embrutar-la amb conceptes atrabiliaris allunyats de tota la nostra cultura: pessebres ofensius, mofes a la Verge de la Mercè, costums ancestrals eliminats i la introducció de substituts islàmics com ara les celebracions oficials del Ramadà (un espera que aviat, amb el suport de les feministes, ens portin una llei sobre la poligàmia i els harems…) i els cristians, feliços.

Algú no haurà perdut el seny? Algú no s’haurà sentit ofès davant el lamentable insult del pessebre de l’alcaldessa (?) Colau a l’abans anomenada plaça de Sant Jaume? De què vas, Ada Colau? No s’adona que està fent el brou gros als que pensen que la democràcia tan sols genera monstres com aquests? Algú creu que aquesta manera estúpida de destruir –o d’intentar-ho– la nostra cultura no porta les claus del suïcidi social i cultural? És clar que en aquest món de bonistes irredempts tot s’hi val, tot acaba rosat o morat? Arribats a aquest punt de genialitat surrealista, amb la mordaç ironia daliniana, un pensa que hem accedit a l’univers sobirà de la banalització perillosa. L’important és ser-hi, fer-se veure a la via de l’absurd i no ser al fonament de la realitat. Un apel·laria a Emmanuel Kant i les seves Crítiques, però donat que quasi ningú en faria atenció, em rebaixo a les funcions primàries i elementals: ara l’epicentre del pessebre és el caganer. Per a uns altres necis el Nadal és “la festa d’hivern”. I així ens va.

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies