Vinaròs News

Històries d'avui en dia

  Associació Cultural Jaume I Des que el mon és mon, els humans hem anat fent mans i mànegues per guanyar-nos les garrofes, tot...

  Associació Cultural Jaume I

Des que el mon és mon, els humans hem anat fent mans i mànegues per guanyar-nos les garrofes, tot donant-nos un cop de ma per poder aguantar els qui remenen les cireres i hem hagut de fer el cor fort manta vegades davant l’ordeno y mando dels mals governs, que, dita siga la veritat, ens han tingut i tenen agafats del coll.

Però val a dir que sempre hem fet el cor fort encara que, massa cops, hem abaixat el cap i posat el cap sota l’ala. Per sort o per  desgràcia, gairebé sempre hi ha un botó per a un trau i el que no sen va rentant s’ha de tenyir. Ara bé, fent surar la veritat, cal reconèixer que ens hem adormit a la palla mentre ens deixàvem furtar bous i esquelles i, ara com ara, ens trobem amb el cul a l’aire i mes sols que la una. Donar confiança és d’humans, ben bé ho saben, i bé que se n’aprofiten els manaires de tota mena, aquells que en nom del poble, però sense el poble es fan el niu a les nostres costelles, tot prometent la lluna en un cove, encara que després de fer el cim del poder, se’ls en va el cap a una altra banda i del que vaig prometre no me’n recordo.

Perquè no hi ha més sord que el que no vol escoltar ni més cec que aquell que es posa la bena als ulls. I si és veritat que en el país dels cecs el tort és el Rei això és, justa la fusta, el que ens passa a nosaltres. Sords, cecs i muts som fàcils de governar, i als torts no els agrada conduir-nos pel camí correcte sinó per aquell que porta l’aigua al seu molí, si convé assecant rius i fonts per continuar fent-nos passar pel sedàs. Evidentment, pel sedàs de l’idioma imperial, parlat per tants milions que a còpia d’invasió encara se’ls fan curts i com aquell que no vol la cosa, de fora vindran que de casa ens trauran. I ja hi som. Els parlants en la nostra llengua som  com més va menys, i ja se sap, qui perd els orígens perd la identitat. Si com diu la dita, qui te llengua a Roma va, com ho farem si perdem la nostra? Com podrem ser fidels a nosaltres mateixos en un mon del qual ja no en sabem ni les beceroles?

Ara bé, fet i fet, malgrat els mals averanys i contra tot pronòstic, no ens ofegarem en un got d’aigua i encara que no siga tan fàcil com bufar i fer ampolles, no deixarem d’estar a l’aguait, perquè com som més gent que a les Ventalles, fugirem com de la pesta del tòpic d’anar tirant i qui dies passa anys empeny perquè mossegar-se la llengua no és propi dels pobles valents. La pervivència de les llengües, de les que encara resten al mon, encara que a cada bugada es perd un llençol, no és obra de poderosos ni d’erudits ni dels tronats recursos (digue-hi diners, ai las!) sinó de la gent anònima, ferma en la creença que el patrimoni cultural no es ven ni es barata per res.

Així que, cal agafar el bou per les banyes. La llengua fa el país i per mantenir-se dignament cal fugir del victimisme com del llamp, parlar clar i català a tot arreu, i bon vent i barca nova, que tot està per fer i tot és possible!                   

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies